Descarrega l’article en versió PDF

El grup Salpassa vol fer aquest any 2020 un homenatge a Carmelina Sánchez-Cutillas. Potser molts de vosaltres la conegueu, i potser molts tingueu una idea de la importància de la neta de Francesc Martínez i Martínez.

Salpassa és un col·lectiu que ha intentat sempre dignificar el folklore en l’ampli sentit de la paraula, i donar cabuda a distintes manifestacions que han retratat l’esperit dels nostres pobles i de la gent que hi va viure. En aquest sentit es fa imprescindible conèixer la figura de Francesc Martínez i Martínez i l’obra Coses de la meua terra (La Marina).

Però la nostra reflexió va dirigida a Carmelina Sánchez-Cutillas i el seu llibre Matèria de Bretanya. La neta de Francesc Martínez i Martínez ens recorda el seu iaio i ens  transporta a l’Altea de la seua infantesa, on passava temporades amb la família.

De la mà de Matèria de Bretanya podem visitar els carrers de l’Altea de fa 80 anys, una Altea tan distinta i en essència tan igual que, a través de molts fragments de Matèria de Bretanya, mostra punts de semblança amb el nostre poble.

Carmelina dibuixa un conjunt d’imatges, personatges i records que poden resultar simples o senzilles, però són en essència fonamentals i que, cal apuntar, l’escriptora sap dignificar.

Carmelina descriu l’esperit d’un poble i el conjunt de xicotets detalls que l’acompanyen en el dia a dia. En essència el que fa és posar en valor la cultura del poble i els seus succeïts.

Al llegir Matèria de Bretanya et venen molts records al cap de quan nosaltres també érem xiquets, i a la fi et resulta senzill crear llaços d’unió amb el llibre, com per exemple de quan jugàvem als carrers amb els veïns de menuts. És màgic quan et pots identificar amb moltes seqüències del llibre; et provoca un  goig especial, perquè d’alguna forma és com si Carmelina donara veu als nostres records de menuts.

“Les papallones blanques eren com si fossen volves de neu, i les papallones de tots els colors del món semblaven bocinets de l’arc de Sant Martí. Però les abelles eren una altra cosa, tan petites i sempre cridant rum. I si de vegades et donaven una picada havies de posar-te al damunt un poquet de fang i així se n’anava la coïssor de la picadura i la coïssor del fibló que sempre es deixaven dins la teua pell, i diu que en deixar-se’l es morien”.

És un vertader plaer poder llegir un llibre con aquest i rescatar de l’oblit moltes paraules que amb el pas del temps anem deixant més aïllades, com ara coïssor, fibló, l’arc de San Martí (literalment iris); aquest últim, també conegut com arc del cel, és un fenomen òptic produït per la reflexió, refracció i dispersió de la llum causada per gotes d’aigua en suspensió a la troposfera, que resulta en l’aparició al cel de l’espectre de la llum visible, interpretat per l’ull humà com els colors vermell, taronja, groc, verd, blau, indi i violat [1].

La recuperació de la  memòria és el tema principal d’aquesta obra, i tal i com diu Carmelina al capítol «Origen», “Els homes i les dones i els xiquets del passat estan vius encara en la meua memòria, constituïxen un lligam entre el present i l’absència. I si evoque aquell temps amb melangia, ho faig en un intent de ressuscitar-lo, perquè així l’evocació pren el batec de la sang i s’omple del ressò dels noms habitats pels éssers i les coses que van existir un dia, i que ara recobren la forma i la presència sobre els full blancs”.

El llibre ens descriu un poble, Altea, que com el Campello, va viure fa un segle a cavall entre la mar i el camp, amb moltes feines que eren habituals fa unes dècades i ara quasi estan fora dels nostres sistemes de producció. Animals a les cases, xiquets nuets als carrers; com hem dit, tot el que es descriu ens resulta fàcil de reconèixer.

“Per les costeres t’hi trobaves bacons xicotets i gallines i pollastres i xiquets. A l’estiu les xiquetes i els xiquets més menuts anaven en conill o amb una camiseta de tela que no els aplegava al melic. Eren uns carrers plens de vida i de llum i de moviment, plens de crits i paraules, de plors de xicones que es barallaven i de cançons de mares dormint els fillets.”

Expressions tan valencianes, tan nostres, no podem deixar-les arraconades: “anar en conill”, o estar o ser polida, les portes obertes de bat a bat o deixant la clau al pany, amagar-se al si -una creu, diners. “…les dones de les costeres li deien a ma mare que polida estava jo, i a mi no m’agradava gens, car em semblava que polida volia dir grandota…”.

Igualment, personatges que ja han desaparegut, com els contrabandistes  i els carrabiners. A Altea, com al Campello, era pràctica habitual el contraban i era raonable, en una Espanya franquista, que aquestes formes de producció es feren necessàries per a poder fer front a les penalitats de la vida diària. El tabac de l’Havana negre, peces de seda pura, els perols de ferro negre i els mantons de Manila, el sucre eren alguns dels productes del contraban.

“Els carrabiners per parelles vetllaven tota la nit passejant-se per la platja, amb el sopar dins del sarró, una manta de llana de color tabac com els soldats rotllada i penjada a l’esquena…”

Una doble vida de la qual ens parla Carmelina i que descriu magistralment al comentar com els mariners i llauradors combinaven en paral·lel aquestes formes de vida:

“Però devia ser força apassionant, això de viure de dia com un mariner que aplega a la sardinalera, o com un llaurador que ve de cavar el seu bancal, i en venir la nit convertir-se en contrabandistes, voltat de perill entre la fosca i el silenci.”

Carmelina, de menuda, ja era ben distinta del que marcaven les normes socials i per això ella somiava a fer i desenrotllar coses que no li estaven permeses per ser una xiqueta; però ella s’aventurava a somiar-les i així en part les feia realitat:

“Jo no sabia si les dones serien admeses però desitjava més que tot el del món arribar-hi…, espiàvem els carrabiners i els seguíem; ells caminant vora la mar i nosaltres arrossegant-nos per entre els canyars…”.

Els contrabandistes s’amagaven i intentaven espantar la gent; era costum que es vestiren com a fantasmes. “Els contrabandistes s’amagaven dels carrabiners però també s’amagaven dels conveïns malgrat que aquests no els haurien delatats mai. I moltes vegades, si la mateixa nit de l’arribada del llaüt no podien endur-se els fardells ben lluny, els alçaven fora vila en cases deshabitades, i per tal d’espantar la gent es vestia un contrabandista com si fos un fantasma amb un llençol blanc. I aquell que es topava amb un fantasma deia que s’havia topat amb una por, i tothom fugia dels voltants”.

A Altea també, durant segles, es va viure la divisió d’un poble. En el nostre  cas, entre el Carrer la Mar i la gent del poble, i a Altea, entre els de dalt i els de la mar: “…avui que vull esmicolar tot allò que esdevenia aleshores, cal que parle també de la passió que dividia el poble en dos partits o dues faccions irreductibles, fantàstiques. He dit que dividia el poble però serà necessari afegir que el dividia espiritualment, perquè tota la resta ja havia estat partida de bell antuvi. Així doncs, hi havia dalt i baix, o siga les costeres cap amunt cap amunt, el carrer de la Mar també era la carretera per on s’anava tot dret a Alacant. Hi havia llauradors i mariners, dues nissagues[2] les quals mai no s’ajuntaven per res. Hi havia pobres i rics. Però la fracció més notable era la de l’església parroquial que s’alçava al cimadal del poble, i la Mar…”

Carmelina descriu les sensacions i olors d’una xiqueta que vivia en contacte amb la natura: “…jo coneixia totes les plantes, i quan pegava un bac em posava sobre la ferida un garadet de fulles de besneula. M’agradava desfullar les roses i maurar els pètals entre els dits, fins que tota la seua flaire i la color suau passava als caps dels meus dits. I les lletereses, de fulles petites i d’un verd molt clar, tiraven gotetes de llet quan n’arrencaves alguna fulla, com si fossen maretes de criar”.

Aquest any, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua celebra l’any Carmelina Sánchez-Cutillas amb l’objectiu de difondre la figura i obra de l’escriptora valenciana. Han triat el Col·legi de Bibliotecaris i Documentalistes de la Comunitat Valenciana per fer difusió de Carmelina i així sumar-se a aquesta celebració. La Biblioteca Rafael Altamira del Campello ha estat triada per donar cabuda a aquesta iniciativa a l’Alacantí.

Nosaltres, com a col·lectiu que porta quasi trenta-cinc anys difonent la cultura popular, volem afegir-nos a aquest homenatge tan especial. Salpassa sempre ha volgut dignificar la cultura popular i ens hem recolzat en gent que de forma oral o escrita, com Carmelina Sánchez-Cutillas, ens ha transportat a la vida dels nostres pobles en temps passats; amb descripcions com les de Matèria de Bretanya ens resulta més clarificador entendre el que som com a societat hui.

Vos animem que llegiu aquest llibre tan tendre i especial. Vos agradarà!!

[1]                  https://ca.wikipedia.org/wiki/Arc_de_Sant_Mart%C3%AD

[2]                  Nissagues; origen d’una persona o conjunt dels seus avantpassats [wordReference.com]

Autor: Daniel Alberola, bibliotecari de professió a El Campello (Camp d’Alacant), amb inquietuds molt diverses en distints camps, a més d’haver estudiat Sociologia per la UA i Documentació per la UOC, és un amant de la Cultura en totes les seues vessants, amant de la natura i la mar i un apassionat de les tradicions i del patrimoni en general, especialment del patrimoni oral dels nostres majors. Compromès amb la diversitat de gènere i sexual, i amb una visió molt reivindicativa d’un món més just sense mordasses. Veu les biblioteques com un espai privilegiat per contagiar de màgia a la societat que l’envolta, i la lectura com el canal d’aconseguir el creixement que necessitem com a éssers socials. Recentment implicat en la dignificació de la memòria històrica. A més és creador, guionista i director d’espectacles de folklore, teatre i audiovisuals (D’allò que érem, Aversió, Sorolla, Íntim, El somriure d’elles, Estellés, Gallo Rojo, Mare, Peveters per formigó, Aigua, Transmissores). Li atrau tot el que siga VIDA en +